La problemàtica principal d'aquest antic habitatge era la clàssica distribució molt fraccionada, amb peces molt fosques, i en particular uns recorreguts enrevessats que feien perdre molt espai útil.
La manera de resoldre el nou programa, que buscava peces més grans i la prominència de l'estudi, va ser desplaçar a la part amb geometria més complexe del pis la peça que millor ho podia absorbir eliminant el passadís: la sala-menjador amb la cuina oberta.
El resultat és un pis amb mínims espais de circulació i una geometria de la sala-cuina-menjador que fa dels retranquejos del perímetre del pis el seu fort a l'hora d'organitzar l'espai.